Un amic meu diu que l’educació és un progressiu descobriment de la pròpia ignorança i una màxima popular afirma que “solament s’estima allò que es coneix”.
Molt es parla en els últims anys de que la llengua valenciana i la catalana són la mateixa llengua, i fins a alguns més atrevits apleguen a insinuar que la valenciana és un dialecte de la catalana. Per a això, basen els seus arguments en el fet del repoblament cristià a l’arribada de Jaime I a Valéncia en el sigle XIII i la consegüent expulsió total de la població musulmana i posterior repoblament en aragonesos i catalans. Puix be, esta nova hipòtesis que comença a eixir el sigle passat, carix de rigor científic i és fàcilment rebatible al no fonamentar-se en documents històrics.
Començarem per dir que anteriorment a l’arribada de Jaime I, ya es parlava en territori valencià ademés de l’àrap un “romanç valencia”, com explica Gómez Bayarri en el seu artícul “Consideracions del procés històric de la llengua valenciana fins a Jaime I”, aixina com molts atres historiadors i arabistes que apunten que esta llengua “no només era parlada pels *mozárabes sino també pels valencià-musulmans, contribuint entre tots a la descomposició del llatí clàssic i la formació del nostre romanç vernàcul”. Confirmen l’existència d’esta “*parla *romanç” diversos glossaris de lèxic medieval i lesjarches, poemes àraps dels sigles X i XI en on es pot observar la similitut del lèxic en el valencià actual. Alguns estudiosos del tema senyalen que la llengua parlada actualment en terres valencianes és una conseqüència del repoblament català del sigle XIII,
tesis desmontada pels excelents historiadors i investigadors els professors Julián Ribera i Tarragó, Antonio Ubieto Arteta, Mª. D. Cabanes Pecourt, Leopoldo Peñarroja, etc. , basats en els estudis del Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia i en els Llibres de Avehinaments i en l’anàlisis de les cartes de repoblament, fonamentalment dels sigles XIII i XIV. De l’anàlisis d’estos documents s’extrau que el percentage de repobladors catalans assentats no va ser ni per aguaite determinant per a canviar la substantivitat valenciana. En la ciutat de Valéncia, per eixemple, els originaris de Catalunya no varen supondre un percentage determinant ni va superar als aragonesos. També es varen assentar navarresos, ultrapirenaics, castellans, etc.
Ademés, devem tindre en consideració, que el rei Jaume I no va procedir a expulsar a tots els valencià-musulmans i que se’ls va oferir quedar-se si es convertien al cristianisme i aixina ho varen fer un gran número d’ells. De fet, quatre sigles més vesprada, quan es produïx l’expulsió dels moriscs en 1609, més d’un terç de població assentat en territori valencià era mudéixar. Durant els sigles baix medievals, els monarques del Regne de Valéncia varen distar disposicions forals relatives a la convivència entre les tres confessions religioses existents: cristians, musulmans i judeus.
Està demostrat que en anterioritat a la reconquista cristiana ya existia una romançada substrat de l’actual valencià, i que els repobladors vinguts de Catalunya varen supondre un percentage massa menut com per a impondre la seua llengua.
És interessant destacar l’evolució de la llengua valenciana, que alcança el seu major esplendor en el seu Sigle d’Or de les Lletres Valencianes (S.XIV-S.XV). Es laprimera lengua neolatina en alcanzar esta dignidad, incluso con anterioridad al castellano y al italiano. Una pléyade d’escritors d’eixa época eren valencians i escrivien en Llengua Valenciana: Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig o Joanot Martorell entre uns atres, este últim com tots sabem va escriure el Tirant lo Blanch del que Miguel de Cervantes en l’obra el Quijote dia que era “la millor novela del món”. Este esplendor convertix a Valéncia en el S.XVI en el referent cultural i econòmic de la Corona d’Aragó, aixina com del restant d’Espanya i fins i tot Europa.
Fins al sigle passat, no s’havia dubtat de la singularitat i independència de la Llengua Valéncia i de la seua cultura respecte a les d’atres Comunitats d’Espanya. Aixina que resulta curiós en l’actualitat, vore cóm en les últimes décades es perseguix la sumissió d’esta a la de Catalunya, la modalitat llingüística de la qual no comença a tindre rellevància lliterària fins al sigle XIX.
A partir dels anys 60, en l’aparició de figures com Sanchís Guarner o Joan Fuster, es fa creure que lo que fins a llavors i durant VIII sigles havia segut acceptat per tots era un error o no havia succeït. En els anys 90 els interessos d’alguns polítics varen obligar a eliminar en l’Universitat de Valéncia la carrera de Filologia Valenciana per a substituir-la per la de Filologia Catalana i encara que actualment els llibres de text ometen informació històrica i lliterària valencianes claus per a l’enteniment de la nostra identitat, és important apuntar que entitats centenàries com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat velen encara per la nostra cultura i llengua, tractant de protegir-les i posar-les en valor com es mereixen, basant-se en investigacions i traent a la llum documents històrics i lliteraris.
Blanca Aznar Martínez
Recent Comments