Per qué recolzem la normativa de la RACV per a la llengua valenciana
Un valencià mig, llegint alguns dels texts en valencià d’esta pàgina @web, pensarà que estan plens de faltes d’ortografia i paraules incorrectes. És natural pensar-ho quan es té com a única referència el català-valencià, el “normalitzat”, que s’ensenya en els coleges, o que usen les administracions públiques i els mijos de comunicació.
Pero la realitat és que, ademés de la normativa del Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que està basada en els treballs de Pompeu Fabra per a la llengua catalana i que és actualment oficial en la Comunitat Valenciana, els valencians tenim una normativa genuinament valenciana, elaborada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana a partir dels treballs de Lluís Fullana per a la llengua valenciana, i que va ser oficial durant uns anys al principi de la democràcia. Eixa és la normativa que usem en la nostra pàgina web, de forma premeditada.
En esta normativa, també coneguda com Normes d’El Puig, es va publicar en el DOGV la versió en valencià del nostre Estatut d’autonomia en 1982. També en esta normativa es va començar a ensenyar valencià en els coleges, i si no s’haguera canviat per una versió suavisada de les normes de l’ISSE en el primer govern del PSPV, en estos moments no seria necessari publicar estes llínees.
En AFEDIV nos sentim orgullosos de la nostra llengua pròpia, el valencià, que és oficial junt en el castellà, i considerem que la seua conservació deuria ser una prioritat per a tota la societat valenciana, i molt especialment per al sistema educatiu.
Pero per a conservar el valencià cal garantisar que la llengua que s’ensenya i s’utilisa a nivell oficial és un reflex de la llengua que es parla tradicionalment en el territori valencià, depurant-la d’expressions alienes pero sense fer-la convergir en atres llengües per molt pròximes que siguen.
Ya sabem que l’els coleges s’ensenya i es repetix que “la ciència ha demostrat que el valencià i el català són la mateixa llengua” o que “el valencià és un dialecte del català”, pero això no és cert: no hi ha una forma purament llingüística per a determinar quàn dos varietats llingüístiques són llengües diferents o dialectes d’una mateixa; és una qüestió sociollingüística que moltes voltes es resol de forma política.
Ahí tenim el cas pròxim del gallec: oficialment es considera una llengua a tots els efectes, perque la societat gallega té consciència de parlar una llengua diferent del portugués a pesar de la seua proximitat, que fa que alguns vullguen “reintegrar-la” com a dialecte del portugués (i sense respectats pel món acadèmic gallec, cosa que en el cas valencià, image especular del gallec, no succeïx).
Si volem preservar el valencià necessitem, com els gallecs, un estàndart propi clarament caracterisat, que arreplegue totes les característiques generals del valencià parlat en el nostre territori (fonètica, *flexión verbal, vocabulari) sense convergir cap a una atra parles que no són valencianes. Això permetrà que la gent que ya parla valencià no tinga dificultats per a demostrar-lo en les proves de la “Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià”, que els espectadors de la televisió pública valenciana identifiquen lo que senten en lo que parlen en el dia a dia, que les pàgines web tinguen versions en un valencià reconeixible, que tingam una Wikipedia en valencià, que empreses com Google facen traductors automàtics en els que aparega el valencià…
En canvi, tractar el valencià com un dialecte de la llengua catalana implica tot lo contrari: per molt que es vullga embenar com que valencià és el nom que li donem els valencians al català, o que la varietat valenciana té la mateixa dignitat que el barceloní, lo cert és que el valencià s’està convertint poc a poc en el català de Barcelona, i que el nom solament queda com una concessió al sentimentalisme. En 40 anys d’ensenyança del català-valencià en Valéncia ya hi ha molta gent que considera normal escriure o inclús dir “aquest”, “papallona”, “veure”, “servei” o “vacances”; en 40 anys més els chiquets i chiquetes seran “nois” i “noies”, i inclús pronunciaran “Valància” com si anaren de Barcelona o Girona.
Per això, en AFEDIV recolzem la normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a la llengua valenciana, perque considerem que és el millor model per al conjunt de parles valencianes (i solament les valencianes), arreplegant tot el seu vocabulari genuí (evitant *castellanismos i catalanismes) i en una ortografia adaptada a la fonètica valenciana general (tota, no solament la d’un dialecte valencià, el “apichat”, com se sol dir).
Esta és la nostra postura, coherent en la defensa de l’identitat valenciana que ha impulsat la constitució d’esta associació, i pensem que és tan respectable com atres posicions: la dels que pensen que el valencià és una llengua inútil (solament per a parlar en casa, i una pèrdua de temps per als chiquets) o la dels que pensen que és millor una llengua catalana forta que vàries més menudes (i, per tant, s’ha d’unificar la llengua). Cada u és lliure de construir la seua identitat, també la llingüística, aplicant el sentit crític a una informació que deuria ser rigorosa i plural, i a partir d’ahí actuar en conseqüència. Millor viure en una societat de diversitat i respecte que en una de dogmatisme i estigmatisació.
Podeu trobar més informació a partir dels següents enllaços:
• Sobre la llingüicitat de l’idioma valencià i la seua viabilitat futura –
• Sobre la Normativa de la RACV –
• Declaració de principis de la RACV –